que, amb la coartada
de la legitimació inqüestionable del vot ciutadà a les
urnes, s'ha descarat i ha fet aflorar a l'exterior
determinades actituds i creences que, en el règim
anterior, eren les oficials de la dictadura. Hi ha hagut,
en aquest sentit, una reculada evident en les posicions públiques
expressades pels dirigents espanyols de dretes i
d'esquerres des del 1977. En aquells moments, existia una mala consciència real de l'ofensiva del franquisme contra Catalunya i, doncs, es mantenia un cert pudor estètic a manifestar, en veu alta, opinions que poguessin coincidir amb les mantingudes i practicades, durant quaranta anys, pel règim. Ser-hi assimilats, fer-hi pensar, no quedava bé. Però, amb el pas dels anys, tothom, a un extrem o l'altre del ventall ideològic, ha anat perdent la vergonya i ha expressat, sense embuts, allò que de debò pensava sobre Catalunya, com a comunitat nacional diferenciada, i sobre l'Estat espanyol, com a possibilitat d'un espai de convivència, igualitari en drets i en deures, compartit pels diferents pobles i cultures que l'integren en l'actualitat. El retrocés en les manifestacions ha estat, francament, majúscul. I s'ha passat d'una certa retòrica de comprensió i despenalització de la plurinacionalitat, a la criminalització oberta de la diversitat. La majoria de les veus que se senten són, doncs, hostils, contràries, acusadores. Les veus amigues, que n'hi ha, no són gaires, ens arriben poc i queden colgades sota l'allau de declaracions incriminatòries. El terrorisme etarra, d'altra banda, ho contamina i distorsiona tot i facilita que els sectors més involucionistes vagin guanyant posicions en l'opinió pública. D'aquesta manera, a hores d'ara, per a certs sectors, ja queda clar que allò que més els angunieja no és tant l'existència d'ETA, sinó l'existència mateixa de Catalunya i d'Euskadi, com a pobles amb identitat nacional, cultural i política. Una situació així, d'assetjament dels nostres països, ha comptat amb els màxims representants de les institucions de l'Estat com a activistes principals, malgrat que se suposa que, en la mesura que les paguem entre tots, haurien de ser també de tots i representar-nos a tots i no tan sols a una part. El rei va arribar a afirmar que el castellà mai no va ser una llengua d'imposició, sinó de trobada. Certament, a algú amb un mínim coneixement de la història i un sentit comú ni que fos modest, no li hauria hagut de passar desapercebut el genocidi dut a terme per les tropes castellanes amb la població indígena americana i les seves llengües i el protagonitzat pel mateix exèrcit, en plena dictadura, com explica amb detall Josep Benet a Catalunya sota el règim franquista. I el president Aznar, fent referències balcàniques constants, i acusant de guetos identitaris nacions com la catalana o la basca, contra les quals mena personalment la seva pròpia croada obsessiva i paranoica. I Jiménez de Parga, president del Tribunal Constitucional, organisme en qui se suposa que hem de confiar que dirimeixi, de forma objectiva i imparcial, els conflictes entre l'Estat i les comunitats autònomes, que intervé amb un to i un menyspreu impropi del càrrec en contra d'algunes d'aquestes, justament de les que no pertanyem al tronc hispanocastellà. I Enrique Múgica, dirigent socialista històric, amb un germà assassinat per ETA, nomenat Defensor del Pueblo pel PP i protagonista d'una ofensiva individual contra el seu propi poble. La impunitat política i mediàtica amb què campa aquest nou espanyolisme, sorgit de les urnes, ha animat també alguns dirigents de l'esquerra espanyola a dir-hi la seva, per no regalar-ne tota la paternitat només a la dreta. Aquest nou franquisme democràtic compta amb portaveus com ara Rodríguez Ibarra, president d'Extremadura, comunitat beneficiada per injeccions constants de diner públic que el seu govern ha aprofitat per augmentar el nombre de funcionaris, però no pas el nombre d'empreses, de llocs de treball a l'economia productiva, ni per promoure-hi els valors de la cultura emprenedora... El tal Rodríguez defensa que, a les institucions espanyoles, s'impedeixi legalment que hi arribin els partits de les distintes nacions de la perifèria de l'Estat i sí, exclusivament, el PP i el PSOE, partidos españoles. I el seu coreligionari Paco Vázquez, batlle de la Corunya, que, no tenint-ne prou a impedir que la seva ciutat recuperi el nom en gallec, ha defensat sense envermellir que es prohibeixi l'oficialitat del català, el gallec i el basc i que, en tot el territori de l'Estat, no hi hagi més llengua oficial que el castellà. En resum, en España, en español... Formar part d'un Estat així seria prou dur, però probablement una mica més suportable, si resultés que, consideracions culturals i nacionals al marge, complís amb les seves obligacions materials amb Catalunya. Però tampoc és el cas. Figurem a la cua de les comunitats autònomes en la inversió pública de l'Estat; mantenim un dèficit fiscal anual de 2 bilions de pessetes, uns 1.325 euros per cap cada any, que van a Madrid i ja no tornen; suportem el peatge en serveis, com les autopistes, que altres tenen de franc; paguem l'aigua el doble de cara i l'electricitat al preu més elevat de tot l'Estat; tenim el metro i el tren de rodalies amb un tiquet més alt que enlloc, el cost de l'habitatge, 28 punts superior al de la resta de l'Estat, i, en general, un cost de la vida com a mínim 7 punts per sobre de la mitjana estatal, sense que això es tradueixi en els salaris, les pensions, les beques i les diferents prestacions socials. Rebem sous castellans per a una realitat catalana, mentre paguem impostos escandinaus per a serveis llatinoamericans. No fem res més que treballar, pagar i callar i, a sobre, ens insulten i pretenen que renunciem a ser el que som. Per a nosaltres, doncs, tal com som, a Espanya no hi ha lloc. Tal com som, no ens hi volen, ni pagant. Ras i curt, un model d'Estat així, una Espanya feta d'aquesta manera, no té cap atractiu, ni simpatia, ni utilitat. Ben al contrari, ens col·loca sempre sota sospita, ens maltracta en el terreny econòmic i ens persegueix en el cultural. L'Estat espanyol s'ha convertit, doncs, en l'obstacle fonamental per al progrés econòmic de Catalunya, el benestar material dels seus habitants i un nivell de vida cultural i democràtic que, només amb els impostos que ja paguem, ens podríem permetre perfectament. Què hi fem, per tant, encara, a Espanya? Quins són els mecanismes que ens mantenen muts i atemorits, davant tanta indignitat i tanta incompetència? En uns moments on, en pocs mesos, la mitjana dels Estats europeus serà similar o inferior a la nostra, no ens queda cap més sortida que plantejar per a Catalunya el mateix nivell de sobirania, benestar i capacitat de decisió que els altres països europeus. Amb Espanya, aquest és un objectiu impossible. Si posem al davant d'aquest país la gent decidida a fer-ho realitat, a Europa, aquest objectiu no serà un somni. I tots hi sortirem guanyant... Ja no es tracta de dir, doncs, perquè no ens convé Espanya, sinó que si hi ha algú que cregui que ens hi hem de quedar, que ens n'expliqui les raons. N'hi ha cap? Diari Avui - Josep-Lluís Carod-Rovira - 5 de març del 2003 __________________________________________________________________________ Una manifestació 'popular' La manifestació multitudinària que ahir es va fer a València a favor del Pla Hidrològic Nacinal no ha respost a la iniciativa espontània d'entitats cíviques, partits polítics i organitzacions agràries. Més aviat al contrari. Ha estat impulsada -i generosament subvencionada- pel govern valencià. Les Corts valencianes havien aprovat, amb la majoria absoluta del PP i amb el vot en contra dels altres dos grups parlamentaris, una ajuda de 600.000 euros per cobrir-ne les despeses .
Però per això mateix no s'entén les maniobres que ha fet el Partit Popular, des del mateix govern valencià, per exhibir en forma de manifestació aquesta acceptació general. I encara menys que hi hagi dedicat uns fons públics importants. Potser els populars valencians han pretès suplir institucionalment el suport popular que el rebuig al pla ha rebut en les terres catalanes de l'Ebre i a l'Aragó. I ho han fet sense cap mena de pudor i amb unes maneres massa pròximes a les que fan servir governs autoritaris per mostrar el suport hipotèticament incondicional de la seva població. Precisament per això, la manifestació d'ahir no comptava amb el suport de l'associació agrària que té més força i més representació al País Valencià: la Unió de Llauradors. Els dirigents d'aquest sindicat han mantingut un discret i prudent silenci davant el que molts s'han atrevit a considerar públicament com una manipulació injustificable. Amb la seva imprudència i gastant alegrement fons públics, les institucions valencianes han volgut contrarestar la manifestació que als mateixos carrers de València va expressar el seu rebuig al Pla Hidrològic fa alguns mesos. Amb una diferència clara: mentre els manifestants catalans, aragonesos i valencians que ho van fer en aquell moment van pagar-se el transport i l'organització de la iniciativa, ara han estat unes insitucions que teòricament representen tots els valencians les que han subvencionat directament la festa i l'arròs. És cert que el govern aragonès ha expressat reiteradament el seu suport a les platafirmes contràries al Pla Hidrològic, però en cap moment no han arribat al punt d'irresponsabilitat instituciuonal a què ha arribat el govern valencià. La manifestació de València ha estat un èxit. Però convé preguntar-se si ho hauria estat de la mateixa manera sense els 600.000 euros amb què l'han subvencionada les Corts valencianes, sense l'ajut de les caixes instal·lades a Múrcia i sense les paelles valencianes. Potser sense la intervenció i la manipulació de totes aquestes institucions públiques ni tan sols hauria arribat a convocar-se. Només va faltar que el mateix president del govern, José María Aznar, es vulgués sumar a la festa d'ahir. Tot i ser diumenge, Aznar va aprofitar "l'ampli suport popular" al PHN per rellevar el ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, a qui envia de nou a les Illes per mirar de guanyar les pròximes eleccions balears. Una gran ironia. Diari Avui - Editorial del 3 de mars del 2003 __________________________________________________________________________ Què passa amb el forn? Uns mesos després d'haver tancat el forn incinerador de la Comella per sobrepassar de 1000 % la taxa de contaminació permesa per la UE. El Govern d'Andorra, amb la seva Ministre d'ecologia i medi ambient, Olga Adellach, sense fer-se responsable dels danys comesos i mantenint el seu càrrec sense ànim de dimitir, decideixen solucionar el problema. Evidentment, sense escoltar ni la població ni els grups ecologistes que suposadament aquest darrers son els especialistes, decideixen construir un altre forn que la taxa de contaminació correspongui amb els estatuts de la UE. Aquest nou forn costarà 98 milions d'euros (uns 16 000 milions de pessetes). O sigui que el Govern d'Andorra està disposat a hipotecar la economia del país per construir un forn ultra modern que seguirà contaminant les nostres valls. Després d'aquesta decisió diferents grups ecologistes com APAPMA i d'altres com MRSF (moviment respirem sense fums), ATTAC (associació per la taxació de transaccions financeres i acció ciutadana), ARA (associació residents a Andorra), SAT (sindicat andorrà de treballadors) i un llarg etcètera es van unir per convocar una concentració davant de Govern per mostrar el desacord del ciutadà envers els seus representants que governen. Tot i ser un dia entre setmana, a una hora compromesa (13h) i exposats a la pluja, 1000 persones van ser aplegades segons els organitzadors, 500 segons la policia (que per cert no en vaig veure cap), i 100 segons el Govern. Jo tot i estudiar fora del país, vaig desplaçar-me a l'esdeveniment, però molta gent no va poder deixar les seves obligacions per la causa. No obstant el dia següent, el Sr. Marc Forné va voler treure importància als fets i el va qualificar d'una minoria que no aporta solucions. Mentida! Els organitzadors van repartir uns prospectes a tots els presents explicant com aquest forn atenta a la salut, al medi ambient, als sols, a les generacions futures i a la mateixa constitució. I al final tota una part dedicada a les solucions que proposaven de les quals destacarem una política compromesa amb la reducció de residus, una recollida selectiva, reciclatge, tractament de residus... Solucions que lògicament son molt més barates i procuren un desenvolupament sostenible... Les solucions hi són, el que hi ha son molts beneficis econòmics... Marc Pérez - 10 de febrer del 2003 __________________________________________________________________________ |
