Probablement aquesta cresta, junt amb la de Diables, sigui la més clàssica i coneguda de tot el Pirineu. Estrictament està composta per dos trams: la cresta de Salenques, des del coll de Salenques al cim del Margalida, i la cresta de Tempestats, des del cim del Tempestats al de l'Aneto. Però la evidència i lògica de l'itinerari ha consolidat l'encadenament de les dues crestes en una sola ascensió. La dificultat tècnica és poc sostinguda, però això no ha de minusvalorar-la. El recorregut és llarg, laboriós, amb una aproximació i retorn també molt llargs. L'ambient, excepcional, és dur, sever, i extraordinariament ferèstec, en un marc d'un gran aïllament. Cal agilitat, un bon fons i un bon sentit de l'alta muntanya per a moure's amb seguretat per aquest itinerari. Però si això s'acompleix llavors l'excursió serà una festa, i es podrà gaudir sense neguits de la bellesa mineral, grandiosa, il.limitada, d'un dels racons del Pirineu més fabulós.

Una cordada molt ben entrenada podrà efectuar l'excursió en una sola jornada maratoniana de gairabé 20 hores, però seria un error voler correr excessivament en un itinerari com aquest. Cal disfrutar a fons tots els aspectes i matissos del recorregut. La fresa del forat d'Aigualluts imposa en la negror de la matinada; la interminable vall de Barrancs comença a familiaritzar-nos amb la roca; desprès d'un inici indefinit i un tant decebador aviat apareixen un parell de bells llargs; l'arribada al Margalida és molt aeria, i obliga a una elàstica gimnàstica entre grans blocs. El descens a la bretxa de Tempestats es senzill, però allí l'ambient és sinistre i poc acollidor, i convida a sortir vers l'Aneto. I com perdre's l'encant d'un bivac en un lloc com aquest?. Els emplaçaments són variats (coll de Salenques, Margalida, bretxa de Tempestats, Espatlla), però potser no hi ha joia més gran que culminar un itinerari d'aquesta categoria amb un bivac al cim de l'Aneto, i per una nit, regnar per sobre dels Pirineus. I si l'endemà encara resten forces continuar per les crestes del Mig i de les Maladetes, allargant la comunió amb l'altitud.

 Linia general: Coll de Salenques-pic Margalida-pic de Tempestats-bretxa de Tempestats-Espatlla d'Aneto-pic d'Aneto.

Primera ascensió: Aresta de Salenques: J.Arlaud i Ch.Laffont (22-IX-1922). 1 era Nacional:Ll.Estasen, J.Rovira i J.Vila (15-IX-1927). Aresta de Tempestats: J. d'Ussel, G.Castagné i J.Haurillon (5-VIII-1912). 1 era Nacional: J.M.Soler (Agost 1918). Enllaç Salenques-Tempestats:R.Ollivier i H.Wild (22-VII-1934). 1 era Nacional: J.Toldrà i F.Homedes (6-VIII-1935).

Desnivell: 725 m

Dificultat: D. Dos passos de IV puntuals. La resta III i III Sup. La dificultat major ve donada per la llargada i duresa del recorregut i la severitat del entorn. Cap ràpel.

Horari: 7-9 h

Material: Corda, bagues llargues, un joc de tascons i algun friend. Material de bivac. Segons condicions i època piolet i crampons, especialment pel retorn.

Aproximació: Sortir de l'aparcament al final de la carretera, al Pla de Basurta, cap al pla d'Aigualluts, per camí marcat. Creuar Aigualluts i en el seu extrem S pendre un corriol al costat del torrent de Barrancs. Seguir-lo, i guanyar alçada a la dreta fins situar-se al peu de les morrenes de la gelera de l'Aneto per deixar el curs d'aigua enfonsat. Entrar elevats a la vall de Barrancs, per un fals collet, sense pasar per l'estany, i seguir-la fins el coll de Salenques. 860 m. 3-3.30 h.

Descripció: Sortir del coll de Salenques per terreny tarterós, fàcil i poc definit, en direcció O, amb tendència a flanquejar per la banda de Barrancs. Desprès de superar petites dificultats s'arriba al peu d'un gros gendarme, de color clar, ratllat per llargues fisures verticals. Ascendir per les fisures. Es pot arribar al capdamunt o bé abans d'arribar-hi sortir per la dreta. Passar pel característic forat de roca conegut com l'ocellet de paper. Apareix un mur vertical i llis frontal que no s'ha d'ascendir. Sortir per la dreta, amb un pas vertical protegit per dos pitons, fins una petita bretxa. Continuar per la cresta fins fer una tercera tirada que comença per un petit esperonet per superar seguidament un muret, petit però vertical (IV), on hi ha tres claus. Continuar en ensamble per terreny més fàcil si es flanqueja pel costat de la vall de Salenques. Al cim del Margalida s'hi arriba per una aeria cresta de grans i penjats blocs que s'ha d'atacar per la banda de la vall de Salenques per a no quedar tallats (4 h.) Des del pic de Margalida seguir la trencada aresta buscant el millor pas fins el cim de Tempestats (II-III)(30 m). Iniciar el descens cap a la bretxa de Tempestats. Es surt caminant, es flanqueja un primer gendarme pel S, un segon pel N i un tercer s'ataca per un petit mur a la dreta on hi ha un pitó (IV -). Descens fins a la bretxa de Tempestats per terreny descompost i delicat, però senzill, decantats pel vesant S. Sortir de la bretxa cap a l'esquerra, superant en un flanqueig una llosa llisa (III) i continuant per una ferma fisura. S'inicia un terreny de glans blocs, confós i poc evident. Avançar per la banda de Llosas, cercant el millor pas, per anar a buscar un gran gendarme que fa una mena de pont de roca, amb una petita balma o cova, pas clau en aquest caòtic terreny. Passar pel pont de roca i continuar per un joc de canals i repises, intentant seguir una mena d'aresteta secundaria fins a guanyar novament la cresta principal (III, III+). Seguir-la fins l'Espatlla d'Aneto i d'allí continuar per rastes de camí fins el cim de l'Aneto.

Descens: Des del cim de l'Aneto traspasar el pas de Mahoma i retornar per la via normal que passant al costat del coll de Corones creua tota la gelera fins el Portilló Superior o Inferior per baixar fins la Renclusa. Una altra retorn es fa des del coll de Corones en direcció a la vall de Barrancs i pla d'Aigualluts. 3-3.30 h.

CRESTA CABRIOLUES-LEZAT

Sens dubte que al passar pel coll inferior de Literola ens hem fixat amb l'elegant, aèria i retallada cresta que des del cim del Cabrioules s'extèn fins el pic de Lezat. Hi ha una sèrie de grans gendarmes, amb petites bretxes, tallades i sense escapatòria en tot el trajecte. El recorregut és molt bell, homogeni i sostingut, i es fa massa curt. L'escalada és sensacional, aeri i genuïnament d'alta muntanya, i per poc que acompanyin les condicions serà una festa. L'aproximació, per qualsevol banda, és molt llarga, però permet un acostament progressiu, assossegat, a aquest món d'alta muntanya. Per França està més humanitzada, i permet gaudir d'uns bells llacs d'alta muntanya, mentre que per Benasc desprès de superar unes boniques valls, s'entra en un món desolat, mineral, d'una rara grandiositat al circ superior de Literola. I sobretot el paisatge, voltat d'importants i altius cims, amb parets i crestes atractives, té una profunditat especial, i és un complement que acaba de donar la grandesa d'aquest itinerari.

Línia general: Bretxa Mamy - pic Lezat

Primera ascensió: Charles Laffont i Jean Arlaud (14-VIII-1921)

Desnivell: 150 m, amb el pas de petites bretxes.

Dificultat: D. Passos de IV, sense escapatòria. Cap ràpel

Horari: 3-4 h.

Material: Corda, friends, tascons i bagues llargues.

Aproximació: Per França: Sortir de les granges d'Astau i seguir el camí que pel llac d'Oô, refugi d'Espingo, llac Saussat i coma de l'Abesque mena al refugi del Portilló, al costat de la paret de la presa del mateix nom. 1.450 m. 4-5 h.

Per Espanya: Agafar la vall de Remuñe i remontar-la fins la cota 2.400, per tombar a l'esquerra i seguir fins la forca de Remuñe, seguint fites aïllades. Flanquejar per sobre el llac de Literola en direcció al coll inferior de Literola. Fer un bivac o baixar a dormir al refugi del Portilló. 1.300 m. 4-5 h.

Des del refugi del Portillo remontar fins prop del coll inferior de Literola, i abans d'arribar-hi decantar-se cap a l'esquerra, per agafar una marcada canal (canal Mamy) que puja a la cresta, amb pasos de II, una mica descompostos.

Descripció: Sortir de la bretxa en direcció al pic de Lezat, per terreny senzill, grimpant i desgrimpant, però amb tendència a perdre alçada fins arribar a la bretxa Lezat, el punt més baix de l'itinerari. Les petites dificultats es superen més facilment pel vessant N. Des de la bretxa deixar enrera un primer gendarme contornejant-lo per qualsevol costat, i seguir per la cresta fins un altre petita bretxa, al peu d'un gran gendarme, el "gendarme blanc", de color més clar. Fer una tirada sortint inicialment cap l'esquerra, superar un petit bloc encastat i seguir per una fisura amunt, amb algun clau i fàcil de protegir (IV). Continuar per terreny més sostingut i aeri, buscant el millor pas entre blocs penjats, petites bretxes i desgrimpades delicades. D'una petita bretxa amb dues canaletes, es pot assegurar en una llosa inclinada a la banda de Lis i sortir per la de l'esquerre (IV), amb un pas aeri. Continuar per una succesió de pasos similars, fins arribar al darrer pas, una bellíssima fisura molt estètica, que comença en un flanqueig ascendent a l'esquerra per desprès girar a la dreta, i que marca la fi de les dificultats. Continuar per terreny més fàcil, superant unes petites puntes, fins l'ample cim.

 Descens: Retrocedir uns metres fins una de les puntes d'avantcim, per agafar una canaleta en direcció al llac de Portilló, amb rastres de cami, desgrimpant per terreny fàcil però empipador (II), fins arribar a una gran tartera suspesa. Resseguir tota la tartera en descens fins la seva part inferior on cal trobar un corriol que per una altre canal es despenja fins empalmar amb el camí del matí, normalment indicat amb fites. Retorn pel cami d'anada, amb una llarga desaproximació, i una petita remontada si s'ha de fer per Benasc.

 CRESTA BESIBERRIS-COMALOFORMO

Les diferents puntes del massis del Besiberri estan unides per una llarga cresta, d'un lògica aplastant que convida a resseguir-la. El Besiberri Nord és el cim amb més personalitat, altiu i ferreny. Els trams intermedis són discontinus i fàcils, el que trenca una mica la bellesa del recorregut, però l'arribada al Besiberri Sud es torna a encrestar i la continuació fins el Comaloforno és senzilla, però molt bonica. Probablement l'experiencia de passar la nit al petit i atrotinat refugi de la bretxa Peyta sigui el complement romàntic d'aquest recorregut. S'hi arriba cansat desprès de la sostinguda pujada de Riumalo, i si el temps acompanya, veure les darreres llums, tranquil.lament assegut, sobre l'estany de Rius, recorda a una bucòlica estampa de Samivel. Si la tempesta bufa les febles parets matàliques proporcionaran un càlid aixoplug. La nit és estreta i es fa llarga, i així l'endemà es surt amb més ganes per fer aquest clàssic recorregut.

Linia general: Bretxa Peyta-Besiberri N-Besiberri del Mig-Pas de Trescazes-Besiverri Sud-Comaloforno

Primera ascensió: P.Abadie, J.Arlaud,H.-P.Barjon, H.Marceillac, L.Mothe i F.Oustalet (31-7-1926).

Desnivell: 500 M

Dificultat: BD poc sotingut, amb llargs trams a peu.

Horari: 4-5 h

Material: Corda, bagues llargues i algun tascó. Piolet i crampons a començament de temporada, ja que aquest massís aguanta força la neu. Ràpels.

Aproximació: Des de la presa de Cavallers seguir l'ample camí que du a la Pleta de Riumalo. Un cop allí girar a l'esquerra i creuar el riu per afrontar decididament el barranc de Besiberri o de Riumalo, intentant resseguir un borrós corriol que ascendeix per l'esquerra del torrent. Superar un primer tram molt encaixonat, entrar en un terreny de glevers més obert i continuar la ferma pujada sempre per l'esquerra del torrent, fins que el camí el creua, sota un altre encaixonament. Per la dreta del curs de l'aigua, més oberts, guanyar alçada fins entrar al nivell del petit estanyet de Riumalo. Continuar per una mena d'ample canal fins la bretxa Peyta i l'evident refugi. Cal agafar aigua a l'estanyet o en alguna congesta, ja que a la bretxa no n'hi ha. (1.065 m i 3 h.)

Descripció: Sortir des de la mateixa bretxa Peyta en direcció Sudest, inicialment per una canal, fins guanyar la cresta. Es podrà fer un parell o tres llargs, i apareixerà algun pitó antic (III). Per terreny més senzill continuar a peu horitzontalment fins situar-se sota la piràmide del Besiverri N, que es pot atacar pel fil de l'aresta (més difícil, III) o bé pujar per les canaletes de la via normal, al vessant E. Un cop aconseguit el cim sortir en direcció S saltant entre grans blocs, per procurar mantenir-se majoritariament al fil de l'aresta, però podent evitar una gran part de les dificultats pel vessant O. Anar baixant cap a una primera bretxa (Bretxa Jaume Oliveres). Seguidament hi ha unes petites puntes, que es poden rècorrer integrament o evitar pel vessant O. S'arriba sobre una bretxa més profonda (Bretxa Salles). Lleugerament decantats a l'O buscar l'emplaçament d'una instalació de ràpel normalment montada (revisar si cal reforçar-la). Fer un ràpel per una mena de canal que s'obre, però no arribar al final, i aturar-se al nivell d'una mena de repisa, des d'on s'ha de sortir cap a l'E, per buscar un pitó sobre el que es fa un curt ràpel de uns 10 metres que permet arribar al fons de la bretxa. Guanyar el fil de la cresta i situar-se sota un petit muret, des d'on es pot fer una tirada, primer pel muret cap a l'esquerra i desprès per una fisureta cap a la dreta (III +), per terreny descompost. Arribar al Doble Resalt o Besiverri del Mig entre grans blocs fàcils. Pel vessant E baixar a peu fins l'ample bretxa Trescazes. Continuar cap al Besiverri S en ascensió, per un terreny de grans lloses polides senzilles. Situar-se sota la piràmide del Besiverri S, que té l'aspecte d'una tibada i difícil proa vertical. Pujar per una mena de repises suspeses sota el fil de l'aresta pel vesant E, buscant el millor pas entre el terreny inestable (pasos de III), fins tornar a guanyar el fil de l'aresta i el cim del Besiverri Sud.

Es pot continuar per l'esmolada però fàcil cresta cap al Comaloforno (II-III).

Descens: Des del Besiverri S retrocedir uns metres en direcció N fins un petit collet per baixar en direcció E per una canal i repises descompostes, fins guanyar amples comes nevades.

ARESTA DELS TROIS CONSEILLERS AL NEOUVIELLE

Des de la pressa de Cap de Long es contempla la magnifica trilogia granítica dels cims del Turon de Nèouvielle, Trois Conseillers i Nèouvielle, conjunt sever i de gran sobrietat, d'un atractiu innegable. Certament es poden récorrer tots tres en un encadenament, però tenen alguns trans monòtoms i és més còmode fer-ho des de la banda del refugi de la Glère. De tot aquest recorregut el tram de cresta entre la bretxa del Néouvielle i el cim del mateix nom és el que els nostres veïns anomenen un petit "must" que tots els pirineistes s'han d'esforçar en degustar. Es una cresta gratificant, curta i ràpida, amb alguns divertits pasos acrobàtics que cal recorrer amb esperit de festa, per gaudir de l'itinerari i del contrast entre l'immens mirall de les aigües de Cap de Long i els grans cims i geleres del Pirineu Central que aniran apareixent a mesura que guanyem metres. El pas de la riamia al peu de la brexta pot presentar alguna incomoditat segons les condicions, però la seva superació farà néixer el desig de sortir cap al cim, i amb la companyia del proper i sempre sorprenent Midi de Bigorre, gaudir de les futures ascensions que anirem imaginant.

Linia general: Bretxa del Néouvielle - Cim del Néouvielle

Dificultat: BD. Una tirada de IV vertical. La resta II-III. Rimaia d'accés a la bretxa delicada segons condicions.

Material: Corda, bagues, friends. Piolet i crampons.

Horari: Base-bretxa de Néouvielle 2,30-3 h. Bretxa de Néouvielle-cim del Néouvielle 2h. Retorn 2-3 h.

1era ascensió:

Desnivell: Base-bretxa de Neovuielle 775 m. Bretxa - cim 165 m

Cartografia:

Aproximació L'aproximació a la bretxa del Nèouvielle es pot fer tant des de Cap de Long com des dels llacs d'Aubert i Aumart. Des d'aquests llacs el retorn és més directe, però el seu accés amb cotxe està regulat a un horaris determinats i la resta del dia cal anar-hi a peu o amb un autobus des d'Oredon. Fins a Cap de Long fins ara es pot accedir lliurement en cotxe, però per contra el retorn és una mica més llarg.

Si es surt de Cap de Long cal creuar tota la presa i en el seu extrem E pendre un corriol marcat que s'enfila pel costat esquerra de Cap de Long. Seguir en tot moment el caminet i prop del coll del pas de Gat deixar el cami que salta pel coll cap a l'altra banda. Seguir de frente i dirigir-se al peu de la canal que mena a la bretxa de Néouvielle. Itinerari molt evident. En aquest tram hi ha congestes fins a final de temporada. El pas de la rimaia pot ser força empipador i delicat segons les condicions. Pujar la canal, els primers metres una mica delicats pel terreny polimentat i relliscós (2.30 h)

Si es surt de l'aparcament dels llacs d'Aubert i Aumart creuar la presa i agafar el camí normal al Neouvielle. Al cap d'un quart d'hora deixar aquest camí a la dreta i dirigir-se a un petit estanyol a l'esquerre. Des d'allí dirigir-se cap al coll del Pas du Gat, que és un coll de la cresta de Laquettes que permet el pas al vessant de Cap de Long. Anar pujant per rastres de camí discontinus i des del coll perdre uns quants metres per l'altre vessant fins enllaçar amb la ruta anterior.

Itinerari:Sortir de la bretxa pel fil de la cresta, buscant el millor pas, ara per una banda, ara per l'altra (II). Arribar al peu d'un primer resalt i flanquejara la dreta per una repisa amb uns blocs inicials inestables pel costat de Cap de Long (1 pitó) fins arribar a un punt on queda cegada. Allí cal muntar una reunió (gran bloc amb un friend encastat) i fer una tirada recte amunt. Al pocs metres hi ha un altre pitó intermedi. Tram de IV força vertical. Tornar a sortir al fil de l'aresta i continuar progressant entre grans blocs, buscant el millor pas. Arribar al peu d'un segons resalt, amb un fisura molt marcada. Es pot tirar recte amunt per la fisura (2 pitons IV +) o bé fer un flanqueig per la dreta per una petita vira en diagonal. Cal sortir fora de la vira, ja que un petit sostret fa molt incòmode la progressió per dins. Pas senzill però aeri. Tornar al fil de l'aresta, just a la sortida de la fisura (pitó) i continuar en tot moment pel fil, buscant el millor pas. Tram bell i acrobàtic, entre grans llastres i blocs. Arribar al peu del darrer resalt, que és una mena d'enorme bloc adosat a la cresta (conegut com la Bústia). Flanquejar-lo per la dreta (1 pitó) i pujar a la repisa entre el bloc i la cresta. Fer la darrera tirada per unes belles fisures (III +) amb algun forat, fàcils de protegir. Arribar a un promontori i fer uns metres horitzontals metres fins el cim (II).

Descens: Des del cim es pot baixar per la ruta normal, però és més curt desgrimpar uns fàcils blocs per a una cresteta en direcció E, que permet arribar a un collet que per un corredor i terrases permet baixar a les grans congestes entre el pic de Ramoung i el Néouvielle. Baixar per les congestes o tartera de grans blocs i en diagonal dirigir-se a la bretxa de Barrys, al final de l'aresta del Ramoung. No intentar baixar directament a Aubert, perque unes barres ho impedieixen. Passar l'indefint coll i per camí molt marcat i fitat continuar baixant fins a la pressa. Si s'ha de tornar a Cap de Long a l'alçada d'un petit estanyol remontar al collet de Pas de Gat (200 m) per empalmar amb el camí de l'ascensió i retornar a Cap de Long, procurant no perdre el camí a l'aproapr-se a la presa.

CRESTA DE CREGÜENYA

 Dins el massís de la Maladeta els dos circs més grandiosos i ferèstecs són els de Corones i Gregüenya. Són uns circs solitarisamb una magnitut i profunditat singular. La cresta de Cregüenya, que neix al coll d'Aragüells o Cregüenya i s'exten fins el pic Maleït, els separa i és potser el millor lloc per copsar la frapant personalitat d'aquests llocs. En el recorregut hi ha tres marcades agulles, que faciliten fàcils escapatòries, però en tot moment l'itinerari és sostingut i manté l'interés. La progressió, atlètica i amb algun pas espectacular, s''alterna amb les fabuloses perspectives del contrafort Sud de la Maladeta (sens dubte aquesta cresta és el millor mirador de les meravelloses vies d'aquesta paret), l'oblidat corredor Arlaud, el popular corredor Estasen, les Agulles de Lloses, el festival del cim de l'Aneto...I cal parar atenció al retorn, gens trivial per cap itinerari.

 Linia general: Coll de Cregüenya o Aragüells - pic Maleït

Primera ascensió: Emili Juncadella i Jean Haurillon (1910)

Desnivell: 620 m

Dificultat: AD

Horari: 4-5 h

Material: Dues cordes. Friends. Bagues llargues i material per reforçar els ràpels. Segons època piolet i crampons.

Aproximació: La més directe és per Vallhibierna. Des del refugi de Vallhibierna o pont de Corones (en mla estat) seguir la pista i als pocs minuts, en un revolt agafar un corriol cap a l'esquerra que per dins el bosc puja a l'estanyet de Corones. Seguir en direcció NE el marcat camí fins l'estany inferior de Corones en forta pujada. Creuar-lo per la sortida d'aigües i pel capdamunt d'una antiga morrena avançar en direcció NWW cap al coll de Cregüenya o Aragüells, deixant a la dreta l'estany mitjà de Corones. (2.30 - 3 h. 960 m).

També es pot realitzar l'aproximació per la vall i estany de Cregüenya, fins el coll (4.30 - 5 h. 1.450 m).

Descripció: Sortir del coll en direcció NE per la fàcil aresta fins el capdamunt de l'Agulla Juncadella (15 min). Seguir per un curt tram pla entre grans blocs per iniciar seguidament el descens fins un petit resalt on es pot fer un ràpel. Aquest ràpel es pot evitar per un petit corredor que hi ha al vessant de Corones, per on s'han de perdre un 20-25 metres d'alçada, per tornar al fil de la cresta i continuar el descens pel vessant de Cregüenya fins una petita bretxa. Remuntar a aquesta petita bretxa i fer un ràpel d'uns 15 metres que ens deixa en terreny fàcil, des d'on es baixa al fons d'una gran bretxa, amb escapatòria senzilla cap a Corones. Flanquejar les petites agulles de la bretxa, inicialment pel vessant de Corones i desprès pel de Cregüenya, entre grans blocs i terreny inestable. Retornar al fil de la cresta a la darrera bretxa, al peu d''un epseró. Pujar per l'esperó per uns fisures evidents (III), continuar progressant pel vessant de Cregüenya per adherència per unes llastres inclinades i arribar a l'Agulla de Cregüenya (1.15 h.) Iniciar un nou descens, decantant-se cap al vessant de Corones per unes penjades terrases, encara que el més recomenable es fer un precari ràpel des de la meitat fins el fons de la bretxa. Fàcil escapatòria per les dues bandes. Seguidament hi ha el pas més difícil, una tirada de IV. Des de la bretxa pujar per una xemeneia uns 10 metres fins situar-se en una petita cova amb una repiseta. Sortir-ne per l'esquerra amb bones preses. Continuar pujant pel fil de l'esperó fins arribar a terreny més fàcil (IV, 25 m). Guanyar en diagonal el fil de l'aresta i arribar per unes terrases fàcils a una la petita Agulla Haurillo (2.35 h). Fer un llarg ràpel d'uns 45 metres fins el fons d'una nova bretxa. Flanquejar pel vessant de Corones unes agulletes, fins aconseguir una nova bretxa amb un característic pont de roca. Pujar una nova agulla o flanquejar pel vessant de Cregüenya. La cresta s'ajau. Seguir pel fil, amb pasos atlètics (III). Nova bretxa amb un corredor cap a Cregüenya. L'aresta és redreça sobtadament. Pujar pel vessant de Corones, tornar al fil i guanyar alçada entre blocs espectaculars (III+ sostingut). Topem amb una petita paret amb un pitó antic. Flanquejar a l'esquerra i pujar amb empotraments per una fisura. Continuar amb pasos aeris per terreny més senzill. Les dificultats acaben amb un espectacular flanqueig per una curta repisa sota un bloc basculant. Seguir per tartera fins el pic Maleït.

Descens: No hi ha cap via fàcil de descens. La ruta normal consisteix en desfer el darrer tram de la cresta fins trobar una canal que permet baixar cap a Corones, amb la possibilitat de muntar un ràpel. Una altre alternativa consisteix en seguir la cresta cap a la Punta d'Astorg i pic del Mig. Llavors cal fer un ràpel des d'un bloc encastat fins el fons d'una bretxa. Continuar una mica més fins una nova bretxa des d'on es pot agafar una canal senzilla cap a Corones. (3 h. de descens).

CRESTA PETIT VIGNEMALE - PUNTA CHAUSSENQUE

Entre el Petit Vignemale i la Punta Chaussenque hi ha una preciosa i senzilla travessia per una cresta de forts contrastos. Per la banda nord els abismes de la gelera del Petit Vignemale, del corredor de la Y o de Gaube impresionen al muntanyenc més curtit. Al sud la placidesa de la gelera oriental, d'una gran suavitat i regularitat, atrau la nostre mirada. L'única dificultat del recorregut és una desgrimpada per un corredor al vessant nord, on cal parar atenció. I des de la Pique Longue es pot continuar a tota cresta fins el Montferrat, voltant la gelera i gaudint durant més hores del seu magnetisme. En un moment o altre del dia passarem prop d'alguna de les coves d'Henry Rusell, aquell formidable eremita del Vignemale, i pensant que des de llavors fins ara res ha canviat en aquestes alçades, podrem intentar reviure el seu esperit.

 Linia general:Petit Vignemale - coll dels Glaciars- Punta Chaussenque - Pique Longue.

Primera ascensió:

Desnivell: Uns 300 metres

Dificultat: PD+

Horari: 2-3 hores.

Material: Corda, tascons i bagues llargues. Cap ràpel. Piolet i crampons tot l'any.

Aproximació: El punt de partida més còmode és el refugi de Baysellance, accessible des de Pont d'Espagne pel llac de Gaube, Oulettes de gaube i Horquette d'Ossoue en unes 4 hores. També s'hi pot accedir des de la pressa d'Ossoue en unes 2.30 h. Des del refugi pujar a l'Horquette d'Ossoue i d'allí al cim del Petit Vignemale seguint les rastres d'un camí (1 h).

Descripció:Sortir del cim en descens, pel fil de l'aresta, perdent alçada entre uns resalts. Arribar a un petit corredor pedregós cap al NO, per on es perden uns metres, per tornar al fil de l'aresta. Un nou resalt es baixa desgrimpant per una canaleta del vessant SE, i per una repisa es torna al fil. Desgrimpar un nou resalt per una xemeneia força vertical. Al seu peu girar a la dreta un parell de metres i desgrimpar de nou fins arribar a una mena de terrassetes. Des d'allí cal baixar per una mena de canal-corredor cap al N, sobre els sèracs de la gelera del Petit Vignemale. Desgrimpar buscant les millors preses (III). Baixar uns 25 metres,i decantar-se a l'O fins arribar a una petita bretxa al fil de l'aresta. Continuar pel fil, molt esmolat, per un pas més espectacular que difícil. Passar al vessant S i arribar al collet dels Glaciars. Iniciar la pujada cap a la Punta Chaussenque, majoritariament pel vessant S, per una successió de terrasses i canals, a cops descompostes (II-III). Arribar a una petita punta, des d'on es podria guanyar l'aresta, o bé continuar pel llom per terreny trencat fins el cim de la Punta Chaussenque. Seguint pel llom baixar a la gelera per unes terresses força descompostes. A la gelera deixar a la dreta l'embut de sortida del coloir de Gaube i pujar a la Pique Longue per la seva ruta normal, per unes canals trencades (I-II).

Descens:per la via normal de la gelera, normalment marcada, on no cal oblidar que poden haver-hi esquerdes.

Aquesta aresta té la fama de ser la més bonica de tot Gavarnie, i encara que aquesta afirmació és un pel agoserada sense coneixer-les totes, no hi ha cap dubte que té elements objectius per a ser-ho. La marxa per la Pailla i Espuguettes és una delicia, amb uns sedants prats verds. L'aproximació al punt d'atac, per sota el corredor Swan, comença a ambientar-nos en l'alta muntanya. I la via d'escalada és una festa. La seva dificultat mitjana permet gaudir de tots els passos, sense angoixar-se mai. En tot moment es troben les preses necessàries, la roca és franca, l'itinerari evident, les reunions es fan en amplies repises molt còmodes. L'ubicació és certament excepcional. A un costat el circ de Gavarnie, on es veu tot, des de les terrasses a les cascades, dels corredors a les parets nord. Al lluny la magnífica gelera del Vignemale ho contempla tot impertèrrita. L'arribada al cim és la cloenda espectacular d'aquesta meravella. De sobte apareix el Marboré, la grandiositat del circ de Pineta, la cara nord del Mont Perdut. Llavors l'entusiasme es desborda, per haver pogut gaudir d'un dels recorreguts més bells, harmoniosos i complets de tot el Pirineu. De l'experiència i intel.ligència de l'escalador a l'hora de muntar les reunions i assegurances serà el que marcarà la diferència entre un bon horari i un temps massa llarg en una via d'aquest desnivell.

  Linia general: collet a 2.520 m - pic del petit Astazú.

Primera ascensió: Henri Brulle, d'Astorg, Celestin Passet i Hyppolite Courtade el 2 d'Agost de 1892.

Desnivell: 500 m

Dificultat: AD+. III+ - IV. Un pas de IV+.

Horari: 4 - 6 h.

Material: Doble corda, joc de friends i tascons complets. 4-6 bagues llargues. Piolet i crampons a començament de temporada.

Aproximació: Refugi d'Espuguettes (1.30 h. des de Gavarnie). Des del refugi dirigir-se al peu del corredor Swan, creuar la congesta i per una valleta lateral al'Oest arribar a un collet herbós al peu de la cresta, sense cap dificultat.

Descripció: Sortir del collet per unes roques fàcils (II) en ensamble fins el peu d'un petit desplom que es supera lleugerament a l'esquerra, i en dues tirades arribar a l'inici d'un nou resalt. Creuar dues petites bretxes i escalar-l'ho pel vessant O, passant per sota un desploment, amb bones preses. Tornar al fil de l'aresta i superar un curt resalt més compacte, pel bell mig o decantant-se lleugerament a l'esquerra. Arribar a un nou resalt, que és preferible superar pel vessant O, seguint un sistema de petites cornises i diedres fins arribar per unes lloses a una nova terrassa. Superar un nou resalt per unes lloses fins arribar sota un petit desplom que es supera pel la dreta fins una nova terrassa.

Comença un nou resalt d'uns 100 metres que s'acostuma a fer en tres tirades. Es comença pel fil de l'aresta per decantar-se uns 25 metres cap a l'esquerra, buscant un sistema de repises i diedres (IV). Alguns pitons ajuden en l'orientació. Arribar a una nova terrassa, sota el que es coneix com a Gran Frontó, que no és més que un pany de paret desplaçat a l'Oest, sobre el buit. Sortir per una fisura a l'Est, girar a la dreta per unes repises, sobre la vertent N del Frontó. Guanyar alçada i apropar-se a un petit desplom, on hi ha un pitó i es pot muntar reunió. Sortir a l'O, vorejar per la dreta el desplom i guanyar el fil de l'aresta. Seguidament hi ha el Petit Frontó, pas similar a l'anterior de menor envergadura. Escalar-ho directament i sortir per una vira a la dreta. S'arriba a una nova terrassa, al peu de la famosa "Llosa Partida". Es un petit resalt (IV+), amb una fisura al mig i preses escasses, especialment de peus. Un pitó assegura totalment el pas. Fer una nova tirada i arribar al punt d'unió de l'aresta NE i NO, on la roca perd qualitat. Les dificultats minven considerablement. Seguir horizontalment cap a l'Est, superar un corredor força descompost i arribar per la planera aresta al cim del Petit Astazú.

Descens: Des del cim baixar per un caminet tarterós al coll d'Astazú. Des d'allí fer una llarga diagonal cap al llac Gelat i la bretxa de Tucarroya. Passar el llac pel N, per una repises sobre unes lloses i per terreny descompost guanyar la bretxa, amb el seu precari refugi. Per la banda N baixar per una canal, per terreny inestable fins el collet que hi ha sota una agulla desplaçada (la Borna), i seguint fites i rastres de camí creuar en descens tota la cara NE del Gran Astazú fins el camí que des d'Estaubé puja fins l'Horquette d'Allanz. Des d'allí baixar per camí, fent una valta cap a la dreta, fins el refugi i Gavarnie (3 h).